RSS

Archivo de la etiqueta: Artículos

Misteri a L’imperi.

Un premi pot ser guanyar la loteria: l’Òscar va obtenir un milió d’Euros, quina sort! però si l’Òscar ajuda desinteressadament la seva veïna a baixar cada dia el gat del mateix arbre, rep a canvi una galeta de recompensa, ja n’està fart i no de galetes precisament. Però si rebem un guardó que es diu Òscar immediatament ens ve al cap la imatge de la famosa estatueta que un dia Cedric Gibbons, director artístic de cinema nord-americà d’origen irlandès, va dibuixar sobre les estovalles d’un restaurant. Gibbons va ser un del trenta-sis membres fundadors de l’Acadèmia de les Arts i de les Ciències Cinematogràfiques de EE.UU. Però va ser el senyor Samuel Meyer, president de la “Metro Goldwin Mayer”, el que va tenir la idea de dignificar la seva activitat, proposant l’entrega d’un premi anual: un home en peus, alçat amb una espasa a les mans sobre un rotllo de pel·lícula, que no era d’or i que quatre anys més tard li posarien per nom Òscar perquè s’assemblava a l’oncle de la bibliotecària de l’acadèmia.
El “vago Carlitos” va ser el primer actor guardonat. Era el personatge interpretat per Charles Chaplin a “el circ” i que juntament amb “la quimera de l’or” són considerades com dos de les millors pel·lícules de tota la seva filmografia i l’única que rebria un Òscar, sospitós no? , tenint en compte que en va fer més de trenta. Chaplin no és l’únic cas que fa pudor de socarrim vers un misteriós jurat, que cada any passa desapercebut i que cada vegada més recompensa no a l’originalitat o la bona creació sinó que es posa al costat dels més evidents símptomes de pilotera; el que els “Monty Python” definien com “l’endollat del garjoler”, els que no creen problemes, els que diuen: tan de bo m’escopissin els romans, els que prefereixen anar passant sense fer soroll. Altres, com “Alfed Hitchcock”, “Martin Scorsese”, “Standly Kubrick”, “Sydney Lumet”, “Fritz Lang”, “Greta Garbo”, “Gene Kelly”, “Marylin Monroe”, “Errol Flynn”, “Rita Hayworth” o “Tyrone Power” només per posar un exemple d’un llarg etcètera de persones que mai han rebut un Òscar, o be els han donat sota aquesta nova invenció de reconeixement a titol pòstum, un Òscar d’honor. Encara que també n’hi ha que mai aniran a recollir el guardó, com “Woody Allen”, “George C. Scoot”, “Roman Polansky” o “Paul Newman”…., que pensen que es tracta d’un esdeveniment de carn freda i que es mou per motius estrictament econòmics. Com per exemple, Walt Disney, que amb trenta-dos estatuetes, tot un rècord i a sobre està congelat.
Aquest misteriós jurat integrat per actors, guionistes, directors, productors i tècnics juguen amb un secretisme total i decideixen entre ombres. Amb criteris massa personals i totalment hermètics, especulen i poques vegades encerten (moltes pel·lícules premiades no han aguantat el pes del temps, d’altres només nominades han passat a ser els clàssics de veritat), i si no dieu-li a “Steven Spielberg” que va estar nominat amb onze estatuetes amb “El color porpra” i al final no li van donar ni les gràcies. Una colla “d’intel·lectuals” amb una mitjana de seixanta anys d’edat, trien i destrien en el mercat de la il·lusió i que mai deixen de sobtar a tothom. Em pregunto com és que “La Mòmia” (descrita per “Brendan Fraser” com una espècie de feble mental que arrossega les cames) mai ha estat premiada.
Així aquest any arribem a la 78ª edició d’aquesta hipocresia fantàstica que atrau a propis i estranys, en el bo i l’inconvenient i que passi el que passi, acapara tota l’atenció mundial durant uns dies, on tota la resta passa a un terme secundari excepte si intenten assassinar al president del EE.UU. Tots fem la nostra porra i la nostra crítica personal, això sí, amb l’esperança que qualsevol dia tot sigui més simple i més sincer, cosa molt poc probable sabent que els premis són originaris de l’imperi. Que diria “Dart Vader” si aixeques el poc que li queda de cap, després del que li va costar dir: “Luck, soy tú padre”.

 
Deja un comentario

Publicado por en diciembre 1, 2008 en Artículos, General

 

Etiquetas:

Hijos de un mundo hostil

Bienvenidos al nuevo proyecto de Toni Beiro “TONI BEIRO & LA RESISTENCIA”

nuevo disco de Toni Beiro

nuevo disco de Toni Beiro

Pongámonos en situación.Año 2002.guitarrista con buenas canciones procedente de formaciones locales como The pobres y La Banda del bronx,decide emprender su camino en solitario,graba la maqueta Por narices y consigue vender concierto tras concierto mas de 2.000 ejemplares.Ese mismo año se presenta en un concurso de musica en directo celebrado en Figueres”Embarraca..t”que cuenta con mas de 30 bandas y consigue quedar primero.En 2004 se embarca a trabajar de backliner “Montaje y el que prepara los instrumentos”en toda la gira “El principio del comienzo” de Antonio Orozco,que después de escucharle tocar y cantar en una prueba de sonido,decide darle la alternativa y le ficha para abrir todos los conciertos restantes en el que se presentava el solo con su guitarra acustica frente a miles de personas todas las noches.Despues de su maqueta anterior conoce a su manager,Toni García,un profesional con larga trayectoria y consigue que se incorpore en el projecto”El Búho Real”impulsado por la multinacional EMI,para presentar una serie de nuevos cantautores a través de un recopilatorio,en el que Beiro aporta dos canciones,Bala perdida y Síentelo.En 2006 publica su primer trabajo discográfico Indomable (World Music Factory) producido por Tato la Torre,productor y guitarrista de A.Orozco con colaboraciones de Dani Nel.lo y Enrique Telleria y la banda de Orozco.Hasta entonces ha ido presentando su trabajo por todo el país en salas como el Apolo(Bcn),Luz de Gas(Bcn),Zac Club(Bcn),Mediterráneo(Bcn),Galileo Galilei(Madrid),Sala Caracol(Madrid),Chesterfield(Madrid),Auditorio de la Cartuja(Sevilla),Black Music Festival(Girona),The River(Girona),La Bombolla(Girona),La Mirona(Girona),Sala Núria(Olot) y muchísimos mas conciertos en la Garrotxa de donde el es.En el 2008 comienza a preparar su nuevo proyecto “HIJOS DE UN MUNDO HOSTIL” Once nuevas canciones al más puro estilo Toni Beiro ,donde navega en un universo de sentimientos y sensaciones con cortes de Blues,Soul,Rock,Pop Rock y sus dejadas sureñas habituales.Este Proyecto está producido por Nacho Lesko,músico y colaborador habitual de el Último de la fila y Manolo García y productor de muchos otros,en el que ha savido plasmar la esencia y la energía del directo del propio artista.Tambien colaboran músicos de la talla como Pepe Bao,Anye Bao,Nacho Lesko,Angel Abad,Herman Beiro,Dani Sánchez,Lluís Costa y Georgina Vilà.Este disco está previsto que salga en septiembre de de este mismo año (2008) y puedes conseguirlo en la web de la compañia World Music Factory,en algunas tiendas físicas y virtuales y como no,en Directo.En estos tiempos hostiles en el que parece ser que el Cd ha pasado a un segundo plano,teneis la oportunidad de comprobar el carisma y la energía de un artista que en su directo,su habitat natural,seguro no os dejará indiferentes.Recordad este nombre “TONI BEIRO& LA RESISTENCIA”Hijos de un mundo hostil”de Toni Beiro.

 
2 comentarios

Publicado por en diciembre 1, 2008 en General, Música, Notícias

 

Etiquetas: , ,

Toni Beiro

Toni Beiro

Toni Beiro

Olot, capital de la comarca de la Garrotxa. Guitarrista con buenas canciones procedente de formaciones locales como The Pobres o La Banda del Bronx, decide emprender su camino en solitario, graba la maqueta `Por narices´ y consigue vender concierto tras concierto, hasta 3.000 ejemplares.

Pero la vida de un músico no es fácil. Así que en 2004 se embarca a trabajar de backliner en toda la gira `El principio del comienzo` de Antonio Orozco, que después de escucharle tocar y cantar en una prueba de sonido, decide darle la alternativa y le ficha para abrir todos los conciertos restantes. Así que ya tenemos cada noche a Toni Beiro preparando los instrumentos de Orozco y, luego, cantando y tocando frente a miles de personas a las que siempre deja con una sonrisa en la boca.

La alternativa definitiva, sin embargo, llega ahora, que por se publica su primer disco, Indomable. Bajo la producción artística del guitarra Tato Latorre, productor de los tres discos de Antonio Orozco, Toni Beiro muestra la maestría de su voz cálida y seductora. Indomable, navega por un universo común de sentimientos y sensaciones. El estilo directo y enérgico de Beiro se vuelve sofisticado cuando se mueve en terrenos cercanos al pop, y más salvaje en los paisajes propios del rock. Una delicia para todos los que se le acerquen y un tesoro para los seguidores de artistas diferentes y a la vez carismáticos como Antonio Flores, Fito & Fitipaldis o Ben Harper.

 
2 comentarios

Publicado por en diciembre 1, 2008 en Artículos, General, Música, Notícias

 

Etiquetas: , , , ,

H Editorial

H Editorial

H Editorial

H Editorial, se crea con la idea de apoyar y promover el género fantástico, uno de los productos más arriesgados de la narrativa de los últimos siglos. Cuentos o relatos, que aunque muchas veces cortos, se muestran siempre de manera interior en su tratamiento estructural y de personajes. Protagonistas que nunca se rinden, siempre aguantan, con fe, con esperanza y sólo a nosotros nos queda esperar y ver qué pasa. Un género sensible a lo sobrenatural, alejado del mundo real pero a la vez muy ligado a su condición de modernidad. Es sin lugar a dudas la magia, la sorpresa, la perplejidad frente a un hecho increíble; la pomposidad de lo maravilloso. Son historias que nos enseñan que nunca hay que tirar la toalla y jamás dar la batalla por perdida. Los cuentos son como la vida misma, constantemente nos ponen a prueba. Sucesos insólitos, grotescos, aterradores, nocturnos; lejanos a veces, pero siempre muy cercanos.

Cuenta la historia de un humilde campesino, un caballero medieval y un peregrino que viene de tierras lejanas se encuentran casualmente, para enfrentarse a su destino. Próximamente se publicará en Bubok, con el título: Más allá del bosque, un cuento de Herman Beiro creado a partir de un guión de cortometraje, justo al revés de cómo se debería de hacer. La portada estará elaborada por Albert Blanch, un ilustrador, director de cine y un artista dotado con un talento y una intuición excepcional.

© Albert Blanch

Ilustración: © Albert Blanch

H Editorial

 
4 comentarios

Publicado por en diciembre 1, 2008 en Artículos, Cuentos, General, Notícias, Novela

 

Etiquetas: , , , , , , , , , , , , , ,

Esparta

Lacedemònia era una cuitat de l’antiga Grècia, una de les més importants del Peloponès, situada a la dreta del riu “Eurotas” ( fill i net del primer rei Lélex) a 32Km. del mar i justament als peus de la vessant del Taigeto, una muntanya de 2400m. d’altitud, on es celebraven els “misteris de Dionis” (Culte religiós i secret, només per iniciats que anaven constantment embriagats), i des de on es llençaven els nens que només de néixer, demostraven tenir una complexió dèbil, indigne dels deus. Una vall estratègica on es va establir el poble dòric i que només d’arribar van rebatejar la zona com Esparta. Gràcies a una sèrie de reformes es convertiria en la ciutat-estat més poderosa de Grècia, hoplita per excel•lència. Els hoplites eren soldats d’infanteria, dotats d’una armadura de bronze, una greba o túnica curta de color vermell, un cipleus o escut rodó, un casc, un xifo o espasa i una llarga llança de més de dos metres. Eren ciutadans privilegiats mercès a les constants guerres que hi havia, i també unes autèntiques màquines de guerra per la seva disciplina i formació de combat, un innovador sistema de falanges i formacions perfectes que feia la seva defensa absoluta i el seu atac demolidor.

esparta300

Esparta que ve cronològicament després de la mitol•logía grega, es perd entre mites i llegendes. Frank Miller recrea aquest món perdut amb estil propi, com ja ens té acostumats, inspirat per una pel•lícula de 1962 anomenada “El león de Esparta” de Rudolph Maté, que va veure quan només tenia cinc anys. Un dels dibuixants de còmics més influent dels nostres temps, que va donar un nou aire a Daredevil i va transformar el Batman “tontopop” en un figura fosca i misteriosa, també creador de la saga “Sin city”, portada al cinema com ara “300”, una epopeia èpica de cinc còmics, basada en la mítica batalla de Termópilas, és en realitat, un estret congost envoltat de termes naturals i situat en una zona molt estratègica. Una historia narrada en principi per Homer, que parlava sobre el sacrifici d’uns homes per una tasca impossible, uns homes que van intrigar en extrem al seu màxim enemic, l’emperador Jerjes de Pèrsia que va dir: “Contra quina classe d’homes m’envieu a lluitar, que no competeixen per riqueses sino per honor”. Frases perdudes que ara es recuperen desprès de més de dos mil anys com: “Espartans els nostres arquers disparan tantes fletxes que taparan el sol”, la resposta: “Doncs lluitarem a l’ombra” o una altre: “Espartans abaixeu les armes i entregueu-vos”, la resposta: “Veniu i agafeu-les vosaltres mateixos”.
Una pel•lícula que no hi falta de res, impactant, que si ve segueix la narració d’un clàssic ho fa de manera particular, exagerada i elegant. Una recreació a base dels més moderns efectes de digitalització, feta en un temps record, seixanta dies, a Monreal i amb molts fondos de color verd o blau, dels 1500 talls de peli uns 1200 tenen algun efecte visual. Dirigida per Zack Snyder (El amanecer de los muertos) i interpretada magistralment per Gerard Butler (El fantasma de la opera), que fa de irònic i valent rei Leónidas, caracteritzat com tots els espartans amb pits, abdominals, cames i braços perfectament tonificats, en part gràcies a un entrenament de sis setmanes i com no a l’efecte informàtic, encara que en realitat, aquests singulars guerrers es pintaven les ombres dels muscles amb cendra vermella, per accentuar encara més la seva prodigiosa musculatura. Així doncs ara podeu gaudir d’aquesta historia que es remunta al 489a.c, a la part sud-oest de Grècia, on el rei d’Esparta juntament amb 300 soldats d’elit van defensar el pas de Termópilas de la imminent arribada de centenars de milers de perses que, amb ganes de conquesta, busquen a l’altre costat del mar, terres i aigua, o el que és el mateix, rendició absoluta i submissió davant de Jerjes, segons ell mateix, el deu més gran que mai hagi existit.
Una batalla de carn, ferro i sang que parla de valentia, honor i sacrifici, d’homes decidits i osats amb un patriotisme abnegat. Una historia que navega entre la realitat i la ficció, que parla sobretot de llibertat, on mai es pensava en guanyar o perdre, sino de morir amb honor per arrivar al més enllà amb totes les de la llei, sense por: “Espartanos desayunad bien…por que esta noche cenaremos en el infierno”.

 
Deja un comentario

Publicado por en noviembre 30, 2008 en Artículos, General

 

Etiquetas:

Esclaus del Hougan

Un zombi, o també zombie, en el context del vudú d’Haití, és equivalent a un cos sense ànima, tornats a la vida, per utilitzar-los en treballs físics. Es creu que el terme zombi ve de “zumbi”, originari del Zaire i s’utilitza per anomenar als mèdiums que poden manipular els esperits; aquest són els bruixots de la tribu o “hougans”, que desprès de la catalèpsia ritual inicial, es apte per crear, un mort vivent.

zombis

Un dels primers cineastes en introduir-se en aquesta temàtica va ser Jacques Touneur(1904-1977), francés, artesà i precursor de la “Sèrie B”. Entre les seves obres més memorables, podem trobar: “La mujer pantera”(1942), tracta d’una jove atractiva, capaç de transformar-se en una perversa criatura felina; i “Yo anduve con un zombie”(1943), on els protagonistes, lluiten contra zombis, vudú i màgia negre, en una illa misteriosa, d’atmosfera tèrbola. Terroríficament nova, juga amb la il•luminació, els sons i tensió ambiental de manera molt imaginativa.
El contingut zombi s’ha emprat en centenars de curts i llarg metratges: “La noche de los muertos vivientes”(1968), “La noche de los muertos vivientes 2”(1972), “La venganza de los zombies”(1974), “Zombie”(1978), “Zombie 2”(1979), “Possesión infernal”(1982), “Thriller”(1984), “El regreso de los muertos vivientes”(1985”, “Terrorificamente muertos”(1987), “Braindead”(1992), “28 dias después”(2002), “Resident evil”(2002), “Amanecer de los muertos”(2004), “Resident evil 2: apocalipsis”(2004), “La tierra de los muertos vivientes”(2005), “El amanecer de los zombies”(2006), nomès per posar un petit exemple.

zombi

Aquest any arriben noves pel•lícules, abordant totes les possibles personalitats, d’aquests infeliços, que no saben que són morts i d’insaciable fam de carn humana, preferiblement de cervells. En breu arriben dues seqüeles més, per una banda, “Resident evil: Extintion”(2007) i “28 semanas después”(2007), per l’altre. La primera, és en realitat la tercera entrega, amb la mateixa heroïna, interpretada per Milla Jovovich, que fuig de “Raccoon city” amb un grup de supervivents, que tenen com a missió, travessar el desert de Nevada, en direcció cap a Alaska. No serà fàcil, doncs tota mena de monstres creats per “Umbrella Corporation” els perseguiran sense treva. L’altre, és la continuació de “28 dias después”(2002). La torna a dirigir Danny Boyle, que ha manipulat l’arquetip de zombi de tota la vida, no és tant estúpid ni lent, vers al contrari es tracta, d’una màquina de matar, gairebé atlètica i molt nerviós. Aquesta vegada, passats sis mesos des de l’epidèmia a les illes britàniques, el virus es propaga cap els EE.UU i es torna a repetir el desastre. Però la comèdia s’apropia també del prototip de zombi beneit, parat i babau. Es dirà “Fido”(2007) i la presenta el director canadenc, Andrew Currie. De pròleg original i per trencar-se de riure; Fido és un dels molts engendraments, que surt d’una innovadora empresa, que ha aconseguit domesticar zombies i es dedica a vendre’ls com a mascota i que obeeixen, gràcies a un collar. Fido és l’ànima de la família, que es veu immersa en tota mena de situacions delirants, humor negre i molta ironia.
Així doncs, els addictes a aquest subgènere de l’horror, podeu seguir delectant de noves pel•lícules a la gran pantalla, mentre ens preguntem, si mataran un zombie que s’assembli a Burt Reynolds.

 
Deja un comentario

Publicado por en noviembre 29, 2008 en Artículos, General

 

Etiquetas: , ,

Invasion of the body snatchers

En un petit poble al nord de Califòrnia, anomenat Santa Mira, la pau es veu pertorbada per uns estranys incidents. Tot es desenvolupa poc a poc al principi, quan el doctor Miles Bennell rep una sèrie de visites, si més no, curioses. Els pacients experimenten sensacions de pèrdua de la identitat i són víctimes d’una nova i desconeguda personalitat; una personalitat mancada de sentiments. El primer en adonar-se’n d’aquest comportament poc comú, és la Becky –amiga i antic amor de joventut del doctor Bennell- que junt amb dos amics, en Jack i la Theodora Belicec, descobreixen uns esdeveniments extravagants, rars i sense explicació aparent que es produeixen als soterranis del municipi; uns esdeveniments que només es donen mentre la comunitat dorm. Així comença la novel•la “Els lladres de cossos” de Jack Finney, una extraordinària historia de ciència-ficció que tot just ara, s’acaba d’editar en castellà, només 51 anys després de la publicació americana. Jack Finney (1911-1995), es deia en realitat Walter Braden Finney i va néixer a Milwaukee (Wisconsin, EE.UU). Va començar la seva carrera d’escriptor animat pel prestigi que dona guanyar el premi de narrativa fantàstica -Ellery Queen´s Mystery Magazine- amb el conte: “The Widow´s Walk” ( El camí de la vídua) i a partir d’aquí va continuar escrivint durant la resta de la seva vida. Entre els seus llibres, el més famós i prolífic, sens dubte és “Lladres de cossos”, que es va portar al cel•luloide per primera vegada l’any 1955; ho va fer Don Siegel i la va titular: “La invasión de los ladrones de cuerpos”, potser l’adaptació més fidel fins aleshores.

invasion_of_the_body_snatchers

Una pel•lícula fidel a la típica trama del thriller de suspens, acariciant subtilment el terror i plena d’escenes que quedaran per sempre a l’inconscient de l’espectador, com el crit esgarrifós de les criatures transformades. La saga continua l’any 1977, una nova adaptació del director Philip Kauffman, –guionista de dues fantàstiques pelis: “En busca del arca perdida” i “Indiana Jones i la última cruzada”- que canvia d’època i que aprofita cadascun dels detalls de la novel•la de Finney, creant una nova atmosfera terrorífica, posant especial èmfasis en unes beines d’origen extraterrestre amb la capacitat de clonar un ser humà. Interpretada meravellosament per Donald Sutherland -el doctor Bennell-, Brooke Adams -Elizabeth Driscoll, la companya sentimental del doctor-, Jeff Goldblum i Veronica Cartwrith -Jack y Theodora Belicec-, l’altra parella protagonista del film. Un film homònim a altres clàssics del cinema com: “Tiburón”, “Star Wars”, “El Padrino” o “el Exorcista”, realitzades també als anys setanta, uns anys de resplendor i magnificència pel món del cine. Més tard, l’any 1993, es va fer una altre adaptació, molt poc digna, dirigida per Abel Ferrara, a la que no faré cap mena de menció. Han passat vint anys des de l’última adaptació, i ara, arriba una de nova, més transformada i maquillada pels nostres temps. Aquí hem de dir, a favor dels efectes especials, -tant criticats, i amb raó, doncs moltes vegades és l’únic al•licient de la pel•lícula puix s’ha deixat de banda el guió per aconseguir una espectacularitat, la majoria de vegades buida i que decep a l’espectador exigent- doncs aquesta vegada, poden ser de molta ajuda alhora de recrear les transformacions de les beines en humans i també, per aconseguir el clima d’angoixa i ansietat que demana la historia original. Pròximament es presentarà la darrera obra adaptada, es dirà: ”The Invasion”, aquest és el títol americà, -a veure con el tradueixen el nou “remake”- es presenta el dia 7 de Setembre al nostre país. Protagonitzada per Nicole Kidman i Daniel Craig –el nou James Bond-; dirigida per Oliver Hirschbiegel –famós arran de la seva pel•lícula: “La Caida”, on s’especula sobre els últims dies de vida de Hitler dins un búnquer a Berlín- i la veritat, no té mala pinta.
Una de les condicions que ha fet famosa aquesta historia, ha estat l’aprofitament de cadascun dels detalls excepcionals del llibre original, encara que he de dir, a favor dels guionistes, des de el primer fins l’últim, que han creat una nova escena independentment, guardada a l’inconscient col•lectiu. Em refereixo al fragment on surt un gos amb cap d’home, -una equivocació de la transmutació de les beines extraterrestres- que no surt a la novel•la de Jack Finney. En fi, pròximament una nova entrega carregada d’angúnia, incertesa i malestar que des de el primer minut, enganxa al públic a la butaca. Con deia el respectat Stephen King: “La paranoia arriba al seu grau màxim”.

 
Deja un comentario

Publicado por en noviembre 28, 2008 en Artículos, General

 

Etiquetas: , ,